El set de febrer (dissabte) organitzem una trobada per poder definir d'una vegada el PSC (que possiblement canvii de nom).
Confio que aquest Diumenge ja pugui publicar lloc, hora, etc, etc, etc.
Doncs a aquesta reunió no s'hi pot faltar si no és per una raó de gravetat major. De fet, no crec que sigui l'única reunió que fem, i s'hauria d'estar sempre disponible per a elles, però a aquesta menys. Es decidirà tot i començarem a rutllar.
Per cert, encara que potser és molt tard per anunciar-ho, us aviso d'una especie de classe sobre organització de companyies teatrals i altres projectes artistics, crec que seria interessant de que hi anessim almenys uns quants i prenguessim apunts o gravessim la reunió en un casset de so.
Lloc: Aula municipal de teatre de Lleida
Dia: 16 de gener (divendres)
Hora: 19:00
Salut i força al canut!
dijous, 15 de gener del 2009
diumenge, 4 de gener del 2009
Paràbola del Pollastre sense ceba
Si t'ariba la inspiració que t'agafi treballant.Refrany popular català.
Hi havia una vegada quatre redactors del Pollastre sense ceba que es deien Tothom, Algú, Qualsevol i Ningú. Evident com que ja tenien un nom, cap d'ells es deia Geperuth ni mOz.
S'havia de penjar una entrada i promocionar el blog i Tothom va ser l'encarregat de fer-ho.
Tothom estava segur que Algú ho faria. En canvi, tot i que Qualsevol se n'hagués pogut ocupar, Ningú ho va fer.
Això va fer enfadar molt a Algú, perquè la feina corresponia a Tothom, però Tothom va pensar que Qualsevol la faria. Ningú va adonar-se que Tothom no tenia intenció de fer-la.
De manera que la paràbola acaba quan: Tothom li va donar la culpa a Algú, quan Ningú va fer el que Qualsevol hagués pogut fer.
Conclusió: si Tothom fos Algú, Ningú no seria Qualsevol.
No m'ho he inventat jo: està tret (i adaptat) d'un text reflexiu del meu curs de monitors. I considero que és un pel trist que a aquestes alçades s'hagin de fer anar recursos d'esplai o colònies.
Propera entrega: anar a donar voltes al camp de futbol de matinada
dissabte, 3 de gener del 2009
Canvis Inesperats
Mentre conduïa cap al lloc on el reclamaven, el taxista no va poder evitar començar un altre dels seus monòlegs interiors. Aquest cop, va tornar a parlar-se de la seva vida.
A còpia d’anys de treballar en el mateix, havia arribat a considerar els carrers de Barcelona com una prolongació natural dels seus braços i cames. Passés el que passés fora del seu cotxe, ell ho assumia amb una indiferència adquirida gràcies a milers de dies de feinejar. Situacions que haurien alterat els nervis de la majoria, com ara atracaments a mà armada en barris deixats de la mà de déu o l’enfrontament cara a cara amb la solitud inquietant dels carrers més concorreguts de dia buits de matinada, a ell l’afectaven una mica menys cada vegada que les vivia. Tenia la sort d’estar orgullós de ser bo en el seu ofici; cada cop que repassava els seus records sentia que tot el temps dedicat a convertir-se en un perfecte taxista l’havia convertit en la persona útil i modesta que li agradava ser. Si no hagués estat capaç d’apreciar-se d’aquesta manera, estava segur que hagués acabat tenint una vida tan amargada i insulsa com la de la majoria dels seus coneguts, que no se sentien a gust amb la seva vida, però ho amagaven permanentment amb una bona cara ben poc creïble.
Va haver de tallar en sec les seves reflexions. Havia arribat al portal del seu client. De seguida el va veure: era un home alt i ben plantat que, ja vist de lluny, traspuava alegria per tot el seu voltant. De seguida li va caure bé, així que va baixar de bon grat a posar-li l’equipatge al maleter i el va convidar a pujar al taxi, obrint-li la porta mentre li dedicava un somriure de benvinguda. Els dos van pujar al taxi. El seu client li va donar una adreça de Girona i li va dir que anés per la autopista. De les despeses del viatge de tornada, se’n faria càrrec sense cap problema.
Al conèixer el destí del seu passatger, el taxista va maleir-lo interiorment per obligar-li a anar tan lluny. Tanmateix, no va trigar en desdir-se de la seva maledicció. Aquell home era una molt bona companyia. Van començar el viatge parlant amb una intensitat i un interès inaudits de futbol. La conversa, però, no es va estancar en aquest tòpic, sinó que ràpidament va evolucionar cap a temes tan inconnexos com dones, els avenços en els medicaments contra la SIDA, les subvencions que el govern dóna als pagesos, escriptors espanyols del segle passat o els viatges que voldrien fer durant les seves vides.
Enmig de l’autopista, però, la situació va canviar radicalment de color. L’home va treure sigilosament de la seva butxaca una pistola i va apuntar directament al cap del taxista. Amb la mateixa veu calmada i extremadament amistosa amb què s’havia estat expressant fins aquell moment, va dir-li:
-No cal que s’espanti. Almenys no immediatament. He pujat en aquest taxi amb la ferma intenció de morir-hi. No tinc ganes de viure més, em penso suïcidar i vostè no té cap manera de fer-me canviar d’opinió. Tampoc penso explicar-li els motius que em mouen a anhelar la mort i la destrucció. No s’ho prengui com res personal, per favor. Trobo que vostè és un molt bon home, però necessito endur-me algú amb mi a la mort, sinó no hauré complert el meu gran desig d’assassinar, i moriré frustrat. He escollit morir estimbat amb un taxista per no haver de suportar ni un sol segon el càrrec de consciència que tindria si estigués viu i sabés que he matat algú. No cal que m’ho digui, sóc un cabronàs. Però si noto que intenta fer qualsevol cosa per salvar la seva vida, li hauré de disparar un tret al cap. Vull que ens estimbem a la màxima velocitat possible i assegurant-nos que morirem amb l’impacte. Sóc un fill de la gran puta, i ho reconec orgullós. Tanmateix, això no em priva de ser generós. Vostè escull on i quan ens la fotem. Li recomano que intenti... trobar la manera més... diguem-ne... divertida de morir. Però no pari.
En aquell moment, el taxista no va contestar res a la parrafada del sabotejador. No tenia cap tipus d’escapatòria a la mort, ja l’hi ho acabaven de deixar ben clar. Va intentar relaxar-se tant com la situació el deixés. Amb una gran sorpresa, va constatar que estava més tranquil del que mai ho havia estat. Al cap i a la fi, es va recordar pensant en la reflexió que l’havia acompanyat abans de recollir el seu botxí, ell era una persona feliç i realitzada. Sempre havia cregut que a la llibertat només s’hi arriba pel camí de la felicitat extrema. I en aquells moments s’adonava que ell era i portava molt temps sent extremament feliç. La situació límit en què s’havia vist involucrat gràcies a o (per culpa de) el seu passatger li havia fet obrir els ulls. ERA LLIURE. Lliure de qualsevol lligam amb qualsevol cosa que conegués. Fins i tot lliure d’afrontar amb la màxima serenitat i felicitat allò que el privaria precisament de seguir sent feliç: la mort.
Es va sentir molt i molt gran. Va mirar als ulls el seu company de viatge i li va dir, lacònicament:
-Cap de Creus.
Mai havia viscut la vida amb tanta intensitat com en l’estona que va ocupar conduint a tota velocitat fins a aquell estrany tros de terra, on gairebé es fonien els Pirineus i el mediterrani. Fins i tot va tenir literalment uns quants orgasmes només amb el pensament.
El moment de l’adéu va arribar. Just abans de trencar la valla de protecció que separava la carretera del precipici va dedicar un ampli somriure al boig ben plantat que l’havia fet experimentar d’aquella manera amb l’eufòria. L’eufòria per l’eufòria, pel simple fet d’existir. Li va donar un petó a la boca molt càlid com a senyal d’agraïment.
La caiguda els va produir, als dos per igual, un agradable formigueig a tot el cos.
(També ho he pubicat a: http://geperuth.blogspot.com/)
A còpia d’anys de treballar en el mateix, havia arribat a considerar els carrers de Barcelona com una prolongació natural dels seus braços i cames. Passés el que passés fora del seu cotxe, ell ho assumia amb una indiferència adquirida gràcies a milers de dies de feinejar. Situacions que haurien alterat els nervis de la majoria, com ara atracaments a mà armada en barris deixats de la mà de déu o l’enfrontament cara a cara amb la solitud inquietant dels carrers més concorreguts de dia buits de matinada, a ell l’afectaven una mica menys cada vegada que les vivia. Tenia la sort d’estar orgullós de ser bo en el seu ofici; cada cop que repassava els seus records sentia que tot el temps dedicat a convertir-se en un perfecte taxista l’havia convertit en la persona útil i modesta que li agradava ser. Si no hagués estat capaç d’apreciar-se d’aquesta manera, estava segur que hagués acabat tenint una vida tan amargada i insulsa com la de la majoria dels seus coneguts, que no se sentien a gust amb la seva vida, però ho amagaven permanentment amb una bona cara ben poc creïble.
Va haver de tallar en sec les seves reflexions. Havia arribat al portal del seu client. De seguida el va veure: era un home alt i ben plantat que, ja vist de lluny, traspuava alegria per tot el seu voltant. De seguida li va caure bé, així que va baixar de bon grat a posar-li l’equipatge al maleter i el va convidar a pujar al taxi, obrint-li la porta mentre li dedicava un somriure de benvinguda. Els dos van pujar al taxi. El seu client li va donar una adreça de Girona i li va dir que anés per la autopista. De les despeses del viatge de tornada, se’n faria càrrec sense cap problema.
Al conèixer el destí del seu passatger, el taxista va maleir-lo interiorment per obligar-li a anar tan lluny. Tanmateix, no va trigar en desdir-se de la seva maledicció. Aquell home era una molt bona companyia. Van començar el viatge parlant amb una intensitat i un interès inaudits de futbol. La conversa, però, no es va estancar en aquest tòpic, sinó que ràpidament va evolucionar cap a temes tan inconnexos com dones, els avenços en els medicaments contra la SIDA, les subvencions que el govern dóna als pagesos, escriptors espanyols del segle passat o els viatges que voldrien fer durant les seves vides.
Enmig de l’autopista, però, la situació va canviar radicalment de color. L’home va treure sigilosament de la seva butxaca una pistola i va apuntar directament al cap del taxista. Amb la mateixa veu calmada i extremadament amistosa amb què s’havia estat expressant fins aquell moment, va dir-li:
-No cal que s’espanti. Almenys no immediatament. He pujat en aquest taxi amb la ferma intenció de morir-hi. No tinc ganes de viure més, em penso suïcidar i vostè no té cap manera de fer-me canviar d’opinió. Tampoc penso explicar-li els motius que em mouen a anhelar la mort i la destrucció. No s’ho prengui com res personal, per favor. Trobo que vostè és un molt bon home, però necessito endur-me algú amb mi a la mort, sinó no hauré complert el meu gran desig d’assassinar, i moriré frustrat. He escollit morir estimbat amb un taxista per no haver de suportar ni un sol segon el càrrec de consciència que tindria si estigués viu i sabés que he matat algú. No cal que m’ho digui, sóc un cabronàs. Però si noto que intenta fer qualsevol cosa per salvar la seva vida, li hauré de disparar un tret al cap. Vull que ens estimbem a la màxima velocitat possible i assegurant-nos que morirem amb l’impacte. Sóc un fill de la gran puta, i ho reconec orgullós. Tanmateix, això no em priva de ser generós. Vostè escull on i quan ens la fotem. Li recomano que intenti... trobar la manera més... diguem-ne... divertida de morir. Però no pari.
En aquell moment, el taxista no va contestar res a la parrafada del sabotejador. No tenia cap tipus d’escapatòria a la mort, ja l’hi ho acabaven de deixar ben clar. Va intentar relaxar-se tant com la situació el deixés. Amb una gran sorpresa, va constatar que estava més tranquil del que mai ho havia estat. Al cap i a la fi, es va recordar pensant en la reflexió que l’havia acompanyat abans de recollir el seu botxí, ell era una persona feliç i realitzada. Sempre havia cregut que a la llibertat només s’hi arriba pel camí de la felicitat extrema. I en aquells moments s’adonava que ell era i portava molt temps sent extremament feliç. La situació límit en què s’havia vist involucrat gràcies a o (per culpa de) el seu passatger li havia fet obrir els ulls. ERA LLIURE. Lliure de qualsevol lligam amb qualsevol cosa que conegués. Fins i tot lliure d’afrontar amb la màxima serenitat i felicitat allò que el privaria precisament de seguir sent feliç: la mort.
Es va sentir molt i molt gran. Va mirar als ulls el seu company de viatge i li va dir, lacònicament:
-Cap de Creus.
Mai havia viscut la vida amb tanta intensitat com en l’estona que va ocupar conduint a tota velocitat fins a aquell estrany tros de terra, on gairebé es fonien els Pirineus i el mediterrani. Fins i tot va tenir literalment uns quants orgasmes només amb el pensament.
El moment de l’adéu va arribar. Just abans de trencar la valla de protecció que separava la carretera del precipici va dedicar un ampli somriure al boig ben plantat que l’havia fet experimentar d’aquella manera amb l’eufòria. L’eufòria per l’eufòria, pel simple fet d’existir. Li va donar un petó a la boca molt càlid com a senyal d’agraïment.
La caiguda els va produir, als dos per igual, un agradable formigueig a tot el cos.
(També ho he pubicat a: http://geperuth.blogspot.com/)
diumenge, 21 de desembre del 2008
Gestió de la Utopia
La Utopía i la Distopia, com a arquetips que es retroalimenten són un tema fascinant. Si algun dia fes una tesi doctoral (xD99) m'agradaria que s'hi acostés. I avui vinc a parlar-ne, concretament de la primera i basant-me en dos esdeveniments en un cert sentit utòpic que he viscut: les colònies com a monitor i l'ocupació de la meva facultat.
Fa dos divendres, en Raül García-Duran, que a part de ser un economista amb unes idees més que interessants, és el meu professor d'economia va fer una conferència sobre l'economia del do i altres models alternatius, a la qual no vaig assistir perquè estava sleeping da monkey a les 2 del migdia. De totes maneres, aquesta és la cita (seva, eviden-ment) que promocionava el coŀloqui:
La gràcia de la utopia és que sempre hi estem anant, però fer un pas més en el camí és crear una illa d'anormalitat. A tot arreu funcionaran segons les antigues normes, menys al lloc on haguem establert la nostra utopia transitòria. És un bolet enmig del sistema normal (les colonies s'acaben i la ocupació és enmig d'un món capitalista) i que tot sovint tendeix a uniformitzar-se. Així doncs, les anomalies utòpiques són ràpidament anorreades i reassimilades pel sistema, talment com a Matrix.
A més, el fet de caminar cap a la utopia és caure en la imperfecció total, ja que moltes vegades la viabilitat del sistema proposat és més que dubtosa (el sistema establert s'equivoca sovint però hi ha vegades que cal conferir-li una certa raó) i s'acaba caient en perversions com l'stalinisme o el model neoliberal. Però és clar, el comunisme havia d'atorgar l'autonomia al proletariat i el mercat s'havia d'autorregular. I aquesta nit, havies de sucar el melindro segur, ves...
Un exemple, a la facultat, un dia hi van menjar 50 persones i van recollir 21 € d'aportacions voluntàries (fixades voluntàriament en 2€ per comensal) per a finançar el menjar. Bé, si, la gassiveria de la gent té solució fins a cert punt però, caldria pagar en un sistema realment autogestionat? I sinó, mentre no s'assoleixi l'autogestió total (haurien pogut convertir el deganat en un hivernacle), d'on treu cadascú els 2€ per àpat? Per cert que la idea de l'hort hi era. Evidentment ningú pensava en dur-la a terme perquè qualsevol dia els mossos es despenjaven des d'uns helicopters i entraven fent ràpel i ruixant als hippies pollossos amb gasos lacrimògens... però era una consideració teòrica que s'havia d'esmentar per complir amb la filosofia llibertària de l'ocupació. La impossibilitat pràctica no té perquè aparéixer davant les grans causes sinó que pot ser que els petits detalls més concrets invalidin la teoria.
Les colònies d'estiu són un altre tema. Més que utopia social, jo parlaria d'utopia moral. Perquè les criatures s'hi transformen. Jo mateix, quan era infant, em menjava coses que a casa despreciava i fregava, escombrava, em feia el llit i endreçava cada dia. A més, em mostrava molt més receptiu, cooperant i bona persona. Ara que sóc monitor, no tant. No hi ha una explicació clara i concreta de perquè passa, però la cosa és que passa... i s'acaba. I tornar a ciutat és dur perquè veus que tot plegat desapareix. El mateix equip de monitors no funciona igual a l'esplai que a colònies, perquè les relacions interpersonals entren en una dinàmica totalment diferent. I la gent a ciutat no et mira igual que quan ets de colònies. Costa trobar un bon rotllo i una companyonia que, entre asfalt, maons i formigó desapareixen.
No sé ben bé on volia arribar. Ni sé ben bé on he arribat. Potser el propi objectiu d'aquesta entrada era utòpic. Però almenys escric. No com alguns.
Fa dos divendres, en Raül García-Duran, que a part de ser un economista amb unes idees més que interessants, és el meu professor d'economia va fer una conferència sobre l'economia del do i altres models alternatius, a la qual no vaig assistir perquè estava sleeping da monkey a les 2 del migdia. De totes maneres, aquesta és la cita (seva, eviden-ment) que promocionava el coŀloqui:
La utopia és el més real que existeix perquè és infinita: si arriba, ja existeix una altra utopia. No és un inexistent impossible (és el poder, interessat en el manteniment d'allò que ara existeix qui li dóna aquest sentit) sinó que és l'objectiu del camí que volem recórrer. La història és, com ja he dit, transcórrer, passat present i futur, i és, més que cap altra cosa, creativitat; no té una finalitat a acomplir, no és un objectiu, però sí que en tenim els seus agents (individus, classes, pobles i generacions) i la utopia no és més que el mapa a seguir per als que no estem satisfets amb l'avui.
La gràcia de la utopia és que sempre hi estem anant, però fer un pas més en el camí és crear una illa d'anormalitat. A tot arreu funcionaran segons les antigues normes, menys al lloc on haguem establert la nostra utopia transitòria. És un bolet enmig del sistema normal (les colonies s'acaben i la ocupació és enmig d'un món capitalista) i que tot sovint tendeix a uniformitzar-se. Així doncs, les anomalies utòpiques són ràpidament anorreades i reassimilades pel sistema, talment com a Matrix.
A més, el fet de caminar cap a la utopia és caure en la imperfecció total, ja que moltes vegades la viabilitat del sistema proposat és més que dubtosa (el sistema establert s'equivoca sovint però hi ha vegades que cal conferir-li una certa raó) i s'acaba caient en perversions com l'stalinisme o el model neoliberal. Però és clar, el comunisme havia d'atorgar l'autonomia al proletariat i el mercat s'havia d'autorregular. I aquesta nit, havies de sucar el melindro segur, ves...
Un exemple, a la facultat, un dia hi van menjar 50 persones i van recollir 21 € d'aportacions voluntàries (fixades voluntàriament en 2€ per comensal) per a finançar el menjar. Bé, si, la gassiveria de la gent té solució fins a cert punt però, caldria pagar en un sistema realment autogestionat? I sinó, mentre no s'assoleixi l'autogestió total (haurien pogut convertir el deganat en un hivernacle), d'on treu cadascú els 2€ per àpat? Per cert que la idea de l'hort hi era. Evidentment ningú pensava en dur-la a terme perquè qualsevol dia els mossos es despenjaven des d'uns helicopters i entraven fent ràpel i ruixant als hippies pollossos amb gasos lacrimògens... però era una consideració teòrica que s'havia d'esmentar per complir amb la filosofia llibertària de l'ocupació. La impossibilitat pràctica no té perquè aparéixer davant les grans causes sinó que pot ser que els petits detalls més concrets invalidin la teoria.
Les colònies d'estiu són un altre tema. Més que utopia social, jo parlaria d'utopia moral. Perquè les criatures s'hi transformen. Jo mateix, quan era infant, em menjava coses que a casa despreciava i fregava, escombrava, em feia el llit i endreçava cada dia. A més, em mostrava molt més receptiu, cooperant i bona persona. Ara que sóc monitor, no tant. No hi ha una explicació clara i concreta de perquè passa, però la cosa és que passa... i s'acaba. I tornar a ciutat és dur perquè veus que tot plegat desapareix. El mateix equip de monitors no funciona igual a l'esplai que a colònies, perquè les relacions interpersonals entren en una dinàmica totalment diferent. I la gent a ciutat no et mira igual que quan ets de colònies. Costa trobar un bon rotllo i una companyonia que, entre asfalt, maons i formigó desapareixen.
No sé ben bé on volia arribar. Ni sé ben bé on he arribat. Potser el propi objectiu d'aquesta entrada era utòpic. Però almenys escric. No com alguns.
dijous, 11 de desembre del 2008
Ultimes Hores
A mesura que el sol marxava del camp de visió que abarcava la finestra enbarrotoda de la seva celda, el condemnat a mort podia anar palpant perfectament com s’enfosquia la cmbra i, amb ella, el seu cor. Trobava insoportable la idea d’estar-se despedint de la vida d’aquella manera tan austera; sense un camp obert per recórrer a grans passes ni cap persona amb qui, d’una manera o altra, s’ho pogués passar bé. Tan sols es tenia a ell mateix, amb el pensament ennuvolat per la perspectiva de l’imminent adéu definitiu i amb la sensació que les parets del cub on havia estat ficat desprenien un gas que no el deixava respirar en pau.
A mesura que ponent estirava més el sol cap a la seva banda, aquestes pèsimes condicions mentals en què es trobava el pres anaven creixent sense pausa. El dolor psiquic que l’estava posseint per moments va arribar al seu summum en el mateix instant en què l’ultim raig de sol es rendia i deixava pas a la nit. Durant un espai de temps infinitament curt i inacabablement llarg a la vegada, va creure fermament que s’estalviaria anar l’endemà a la forca i moriria allà mateix de pena, de por i d’un atac cardíac a la vegada. Aquest instant, però, tal i com els passa a tots els instants, es va esvair i va deixar lloc al següent. Passat el pic d’angoixa, el pres es va tranquil.litzar enormement. Tot i que la seva situació actual i el seu destí tan proper no li agradaven gens ni mica, a poc a poc es va anar adonant que, al cap i a la fi, també era possible acceptar-los. Va pensar, a més, que era molt millor riure-se’n que no pas seguir cavil.lant entre imatges de patiment. Va començar, doncs, a imaginar-se i planificar què faria ell si el que li havien dit era cert i mentre s’estigués ofegant amb la corda tingués una erecció. Es va adonar que el fet que hagués aconseguit pensar en aquell to irònic i bufó significava que havia arribat, per fi, a la tranquil.litat.
I, enmig, d’aquella tranquil.litat, va sentir venir unes passes cap a la porta de la seva celda. Algú va entrar a la seva habitació i li va transmetre un missatge del director de la pressó. El missatge deia, resumidament, que el botxí de la pressó s’havia encostipat i l’endemà no podria executar ningú i que, ja que ell era el condemnat a mort que havia comès un delicte menys greu, li proposaven fer de botxí el temps que calgués fins que el titular de la plaça tornés a canvi de commutar-li la pena de mort i perdonar-li tots els delictes que havia comès. Havia de donar una resposta l’enemà a les sis del matí.
La primera reacció que va tenir davant d’aquesta proposta va ser d’absolut fàstic. El mateix estat absolutista i repriment que l’havia condemnat a morir per clamar per la llibertat ara li donava l’opció de salvar la pell a canvi de matar altres persones i de renunciar descaradament a la coherencia que tot defensor d’una causa amb un mínim de dignitat ha d’ostentar. Va estar a punt de renunciar al simple fet de donar voltes a la proposta que li acabaven de formular, però, tot i que era el que hauria volgut, no en va ser capaç. No podia evitar pensar en l’alegria que li donava la possibilitat de seguir vivint, fos al preu que fos. La repugnància infinita que inicialment sentia envers la proposició que li havia fet el carceller s’anava veient compensada cada cop més per l’atractiu que representava seguir viu. Al cap i a la fi, què passava si matava aquells condemnats? Total, algú altre ho faria enlloc d’ell, i si ho feia ell podria salvar el cul i tornar a la lluita per evitar que es produís cap altra mort en mans del poder de l’estat. A més, matar un humà tampoc era res que una persona normal no pogués aguantar: molts veterans de guerra convivien perfectament durant tota la seva vida amb el fet d’haver acabat amb la vida de moltes persones. El problema de consciència només estava en fer mal a éssers estimats, i aquells pressoners no tenien res a veure amb ell.
No va trigar tant com es pensava a prendre una decissió. Va acabar per dir-se, sense cap mena d’embut, que la seva vida anava molt per davant dels que eren (o havien estat) els seus principis i que, amb un parell de collons, l’endemà sortiria i es carregaria aquells infeliços.
Així doncs, a trenc d’alba va comunicar la seva decissió al director de la pressó i es va dirigir cap a la sala d’execucions mentre es posava els guants de botxí. Havia deixat per sempre més de ser una persona per convertir-se en un esclau de la misèria.
A mesura que ponent estirava més el sol cap a la seva banda, aquestes pèsimes condicions mentals en què es trobava el pres anaven creixent sense pausa. El dolor psiquic que l’estava posseint per moments va arribar al seu summum en el mateix instant en què l’ultim raig de sol es rendia i deixava pas a la nit. Durant un espai de temps infinitament curt i inacabablement llarg a la vegada, va creure fermament que s’estalviaria anar l’endemà a la forca i moriria allà mateix de pena, de por i d’un atac cardíac a la vegada. Aquest instant, però, tal i com els passa a tots els instants, es va esvair i va deixar lloc al següent. Passat el pic d’angoixa, el pres es va tranquil.litzar enormement. Tot i que la seva situació actual i el seu destí tan proper no li agradaven gens ni mica, a poc a poc es va anar adonant que, al cap i a la fi, també era possible acceptar-los. Va pensar, a més, que era molt millor riure-se’n que no pas seguir cavil.lant entre imatges de patiment. Va començar, doncs, a imaginar-se i planificar què faria ell si el que li havien dit era cert i mentre s’estigués ofegant amb la corda tingués una erecció. Es va adonar que el fet que hagués aconseguit pensar en aquell to irònic i bufó significava que havia arribat, per fi, a la tranquil.litat.
I, enmig, d’aquella tranquil.litat, va sentir venir unes passes cap a la porta de la seva celda. Algú va entrar a la seva habitació i li va transmetre un missatge del director de la pressó. El missatge deia, resumidament, que el botxí de la pressó s’havia encostipat i l’endemà no podria executar ningú i que, ja que ell era el condemnat a mort que havia comès un delicte menys greu, li proposaven fer de botxí el temps que calgués fins que el titular de la plaça tornés a canvi de commutar-li la pena de mort i perdonar-li tots els delictes que havia comès. Havia de donar una resposta l’enemà a les sis del matí.
La primera reacció que va tenir davant d’aquesta proposta va ser d’absolut fàstic. El mateix estat absolutista i repriment que l’havia condemnat a morir per clamar per la llibertat ara li donava l’opció de salvar la pell a canvi de matar altres persones i de renunciar descaradament a la coherencia que tot defensor d’una causa amb un mínim de dignitat ha d’ostentar. Va estar a punt de renunciar al simple fet de donar voltes a la proposta que li acabaven de formular, però, tot i que era el que hauria volgut, no en va ser capaç. No podia evitar pensar en l’alegria que li donava la possibilitat de seguir vivint, fos al preu que fos. La repugnància infinita que inicialment sentia envers la proposició que li havia fet el carceller s’anava veient compensada cada cop més per l’atractiu que representava seguir viu. Al cap i a la fi, què passava si matava aquells condemnats? Total, algú altre ho faria enlloc d’ell, i si ho feia ell podria salvar el cul i tornar a la lluita per evitar que es produís cap altra mort en mans del poder de l’estat. A més, matar un humà tampoc era res que una persona normal no pogués aguantar: molts veterans de guerra convivien perfectament durant tota la seva vida amb el fet d’haver acabat amb la vida de moltes persones. El problema de consciència només estava en fer mal a éssers estimats, i aquells pressoners no tenien res a veure amb ell.
No va trigar tant com es pensava a prendre una decissió. Va acabar per dir-se, sense cap mena d’embut, que la seva vida anava molt per davant dels que eren (o havien estat) els seus principis i que, amb un parell de collons, l’endemà sortiria i es carregaria aquells infeliços.
Així doncs, a trenc d’alba va comunicar la seva decissió al director de la pressó i es va dirigir cap a la sala d’execucions mentre es posava els guants de botxí. Havia deixat per sempre més de ser una persona per convertir-se en un esclau de la misèria.
divendres, 5 de desembre del 2008
La Paraula
Dimecres passat vaig assistir a una xerrada de Fèlix Balanzó a la Facultat Ocupada i Autogestionada de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. No va ser gaire llarga, però he d'admetre que va ser tant densa com intensa.
Vam abordar el tema del poder de la paraula en bonic. De la vehemència d'un poema o de la transcendència que adquireix una discussió en vers, al més pur estil dels glossadors, llargament coneguts pel doctor Balanzó, o dels payadores xilens i argentins (jo personalment, estic més en contacte amb aquesta darrera tradició perquè mon pare és fan d'Atahualpa Yupanqui, cantautor argentí). Ell defensava la mort d'aquest concepte, de la contundència d'una cançó, de l'autoritat de la paraula rimada, de la metàfora. Proclamava la pèrdua de vigència del tòpic gallec del Rima é verdade. Jo li vaig dir que no. Que Barack Obama encara conquereix ideals amb la seva oratòria, que els campionats de hip hop els guanya aquell que es capaç de fer més rimes entre hermana i marrana i que és un fet incontestable que les consignes que rimen es criden durant més estona a les manifestacions.
Evidentment, ell es va mostrar en desacord amb mi. Som de generacions molt diferents. Però jo, jove idealista em permeto creure que la saviesa dels glossadors no ha mort, que dormita en l'inconscient coŀlectiu i que tots els humans encara poden respondre a les paraules boniques i deixar-se estovar o deixar-se enervar per un discurs ben teixit. Només calen unes quantes Paraules per a aconseguir-ho.
Servidor de vostés, des d'una humilitat de boqueta, vol despertar aquest do adormit, el poder de la Paraula en majúscules. Si això és una mena de grupuscle d'artistes destinat a fer-nos mutus onanismes, el meu art és tant simple i primari com el propi llenguatge, com el motor primordial de la civilització i el pensament. Jo no recreo la realitat en un suport visible, ni basteixo abstraccions a través de l'oïda, sinó que parlo d'una cosa encara més innata, més salvatge i al mateix temps, més humana. Ja em perdonareu, però tampoc sé fer res més.
Ens (la) veiem!
Vam abordar el tema del poder de la paraula en bonic. De la vehemència d'un poema o de la transcendència que adquireix una discussió en vers, al més pur estil dels glossadors, llargament coneguts pel doctor Balanzó, o dels payadores xilens i argentins (jo personalment, estic més en contacte amb aquesta darrera tradició perquè mon pare és fan d'Atahualpa Yupanqui, cantautor argentí). Ell defensava la mort d'aquest concepte, de la contundència d'una cançó, de l'autoritat de la paraula rimada, de la metàfora. Proclamava la pèrdua de vigència del tòpic gallec del Rima é verdade. Jo li vaig dir que no. Que Barack Obama encara conquereix ideals amb la seva oratòria, que els campionats de hip hop els guanya aquell que es capaç de fer més rimes entre hermana i marrana i que és un fet incontestable que les consignes que rimen es criden durant més estona a les manifestacions.
Evidentment, ell es va mostrar en desacord amb mi. Som de generacions molt diferents. Però jo, jove idealista em permeto creure que la saviesa dels glossadors no ha mort, que dormita en l'inconscient coŀlectiu i que tots els humans encara poden respondre a les paraules boniques i deixar-se estovar o deixar-se enervar per un discurs ben teixit. Només calen unes quantes Paraules per a aconseguir-ho.
Servidor de vostés, des d'una humilitat de boqueta, vol despertar aquest do adormit, el poder de la Paraula en majúscules. Si això és una mena de grupuscle d'artistes destinat a fer-nos mutus onanismes, el meu art és tant simple i primari com el propi llenguatge, com el motor primordial de la civilització i el pensament. Jo no recreo la realitat en un suport visible, ni basteixo abstraccions a través de l'oïda, sinó que parlo d'una cosa encara més innata, més salvatge i al mateix temps, més humana. Ja em perdonareu, però tampoc sé fer res més.
Ens (la) veiem!
dilluns, 1 de desembre del 2008
La primera vegada
"Allò que fem per primera vegada no ens hauria d'imposar cap mena de respecte ni transmetre cap sensació negativa. Quan ja portem rodatge, sempre ens acabem adonant que la pimera vegada va ser, ha estat i serà la millor de totes.
I tot i saber això, molts de nosaltres sempre espatllem les primeres vegades amb por i una prudència malaltissa"
Va ser una llàstima que aquest pensament creués la seva ment mentre tornava tremolant d'emoció i de vergonya cap a casa després d'una altra primera vegada en un altre tipus d'experiència.
Però si d'alguna cosa va aconseguir gràcies a haver pensat en això, va ser adonar-se per primer cop, amb un impacte fortissim i captivador, que els cels de les tardes d'aquell cul de món eren preciosos.
I tot i saber això, molts de nosaltres sempre espatllem les primeres vegades amb por i una prudència malaltissa"
Va ser una llàstima que aquest pensament creués la seva ment mentre tornava tremolant d'emoció i de vergonya cap a casa després d'una altra primera vegada en un altre tipus d'experiència.
Però si d'alguna cosa va aconseguir gràcies a haver pensat en això, va ser adonar-se per primer cop, amb un impacte fortissim i captivador, que els cels de les tardes d'aquell cul de món eren preciosos.
...
I així queda per fi inaugurat el pollastre sense ceba. Ara, a fotre-li unes bones mossegades entre tots!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)