Ultimes Hores

A mesura que el sol marxava del camp de visió que abarcava la finestra enbarrotoda de la seva celda, el condemnat a mort podia anar palpant perfectament com s’enfosquia la cmbra i, amb ella, el seu cor. Trobava insoportable la idea d’estar-se despedint de la vida d’aquella manera tan austera; sense un camp obert per recórrer a grans passes ni cap persona amb qui, d’una manera o altra, s’ho pogués passar bé. Tan sols es tenia a ell mateix, amb el pensament ennuvolat per la perspectiva de l’imminent adéu definitiu i amb la sensació que les parets del cub on havia estat ficat desprenien un gas que no el deixava respirar en pau.

A mesura que ponent estirava més el sol cap a la seva banda, aquestes pèsimes condicions mentals en què es trobava el pres anaven creixent sense pausa. El dolor psiquic que l’estava posseint per moments va arribar al seu summum en el mateix instant en què l’ultim raig de sol es rendia i deixava pas a la nit. Durant un espai de temps infinitament curt i inacabablement llarg a la vegada, va creure fermament que s’estalviaria anar l’endemà a la forca i moriria allà mateix de pena, de por i d’un atac cardíac a la vegada. Aquest instant, però, tal i com els passa a tots els instants, es va esvair i va deixar lloc al següent. Passat el pic d’angoixa, el pres es va tranquil.litzar enormement. Tot i que la seva situació actual i el seu destí tan proper no li agradaven gens ni mica, a poc a poc es va anar adonant que, al cap i a la fi, també era possible acceptar-los. Va pensar, a més, que era molt millor riure-se’n que no pas seguir cavil.lant entre imatges de patiment. Va començar, doncs, a imaginar-se i planificar què faria ell si el que li havien dit era cert i mentre s’estigués ofegant amb la corda tingués una erecció. Es va adonar que el fet que hagués aconseguit pensar en aquell to irònic i bufó significava que havia arribat, per fi, a la tranquil.litat.

I, enmig, d’aquella tranquil.litat, va sentir venir unes passes cap a la porta de la seva celda. Algú va entrar a la seva habitació i li va transmetre un missatge del director de la pressó. El missatge deia, resumidament, que el botxí de la pressó s’havia encostipat i l’endemà no podria executar ningú i que, ja que ell era el condemnat a mort que havia comès un delicte menys greu, li proposaven fer de botxí el temps que calgués fins que el titular de la plaça tornés a canvi de commutar-li la pena de mort i perdonar-li tots els delictes que havia comès. Havia de donar una resposta l’enemà a les sis del matí.
La primera reacció que va tenir davant d’aquesta proposta va ser d’absolut fàstic. El mateix estat absolutista i repriment que l’havia condemnat a morir per clamar per la llibertat ara li donava l’opció de salvar la pell a canvi de matar altres persones i de renunciar descaradament a la coherencia que tot defensor d’una causa amb un mínim de dignitat ha d’ostentar. Va estar a punt de renunciar al simple fet de donar voltes a la proposta que li acabaven de formular, però, tot i que era el que hauria volgut, no en va ser capaç. No podia evitar pensar en l’alegria que li donava la possibilitat de seguir vivint, fos al preu que fos. La repugnància infinita que inicialment sentia envers la proposició que li havia fet el carceller s’anava veient compensada cada cop més per l’atractiu que representava seguir viu. Al cap i a la fi, què passava si matava aquells condemnats? Total, algú altre ho faria enlloc d’ell, i si ho feia ell podria salvar el cul i tornar a la lluita per evitar que es produís cap altra mort en mans del poder de l’estat. A més, matar un humà tampoc era res que una persona normal no pogués aguantar: molts veterans de guerra convivien perfectament durant tota la seva vida amb el fet d’haver acabat amb la vida de moltes persones. El problema de consciència només estava en fer mal a éssers estimats, i aquells pressoners no tenien res a veure amb ell.
No va trigar tant com es pensava a prendre una decissió. Va acabar per dir-se, sense cap mena d’embut, que la seva vida anava molt per davant dels que eren (o havien estat) els seus principis i que, amb un parell de collons, l’endemà sortiria i es carregaria aquells infeliços.

Així doncs, a trenc d’alba va comunicar la seva decissió al director de la pressó i es va dirigir cap a la sala d’execucions mentre es posava els guants de botxí. Havia deixat per sempre més de ser una persona per convertir-se en un esclau de la misèria.