Canvis Inesperats

Mentre conduïa cap al lloc on el reclamaven, el taxista no va poder evitar començar un altre dels seus monòlegs interiors. Aquest cop, va tornar a parlar-se de la seva vida.
A còpia d’anys de treballar en el mateix, havia arribat a considerar els carrers de Barcelona com una prolongació natural dels seus braços i cames. Passés el que passés fora del seu cotxe, ell ho assumia amb una indiferència adquirida gràcies a milers de dies de feinejar. Situacions que haurien alterat els nervis de la majoria, com ara atracaments a mà armada en barris deixats de la mà de déu o l’enfrontament cara a cara amb la solitud inquietant dels carrers més concorreguts de dia buits de matinada, a ell l’afectaven una mica menys cada vegada que les vivia. Tenia la sort d’estar orgullós de ser bo en el seu ofici; cada cop que repassava els seus records sentia que tot el temps dedicat a convertir-se en un perfecte taxista l’havia convertit en la persona útil i modesta que li agradava ser. Si no hagués estat capaç d’apreciar-se d’aquesta manera, estava segur que hagués acabat tenint una vida tan amargada i insulsa com la de la majoria dels seus coneguts, que no se sentien a gust amb la seva vida, però ho amagaven permanentment amb una bona cara ben poc creïble.

Va haver de tallar en sec les seves reflexions. Havia arribat al portal del seu client. De seguida el va veure: era un home alt i ben plantat que, ja vist de lluny, traspuava alegria per tot el seu voltant. De seguida li va caure bé, així que va baixar de bon grat a posar-li l’equipatge al maleter i el va convidar a pujar al taxi, obrint-li la porta mentre li dedicava un somriure de benvinguda. Els dos van pujar al taxi. El seu client li va donar una adreça de Girona i li va dir que anés per la autopista. De les despeses del viatge de tornada, se’n faria càrrec sense cap problema.
Al conèixer el destí del seu passatger, el taxista va maleir-lo interiorment per obligar-li a anar tan lluny. Tanmateix, no va trigar en desdir-se de la seva maledicció. Aquell home era una molt bona companyia. Van començar el viatge parlant amb una intensitat i un interès inaudits de futbol. La conversa, però, no es va estancar en aquest tòpic, sinó que ràpidament va evolucionar cap a temes tan inconnexos com dones, els avenços en els medicaments contra la SIDA, les subvencions que el govern dóna als pagesos, escriptors espanyols del segle passat o els viatges que voldrien fer durant les seves vides.
Enmig de l’autopista, però, la situació va canviar radicalment de color. L’home va treure sigilosament de la seva butxaca una pistola i va apuntar directament al cap del taxista. Amb la mateixa veu calmada i extremadament amistosa amb què s’havia estat expressant fins aquell moment, va dir-li:

-No cal que s’espanti. Almenys no immediatament. He pujat en aquest taxi amb la ferma intenció de morir-hi. No tinc ganes de viure més, em penso suïcidar i vostè no té cap manera de fer-me canviar d’opinió. Tampoc penso explicar-li els motius que em mouen a anhelar la mort i la destrucció. No s’ho prengui com res personal, per favor. Trobo que vostè és un molt bon home, però necessito endur-me algú amb mi a la mort, sinó no hauré complert el meu gran desig d’assassinar, i moriré frustrat. He escollit morir estimbat amb un taxista per no haver de suportar ni un sol segon el càrrec de consciència que tindria si estigués viu i sabés que he matat algú. No cal que m’ho digui, sóc un cabronàs. Però si noto que intenta fer qualsevol cosa per salvar la seva vida, li hauré de disparar un tret al cap. Vull que ens estimbem a la màxima velocitat possible i assegurant-nos que morirem amb l’impacte. Sóc un fill de la gran puta, i ho reconec orgullós. Tanmateix, això no em priva de ser generós. Vostè escull on i quan ens la fotem. Li recomano que intenti... trobar la manera més... diguem-ne... divertida de morir. Però no pari.
En aquell moment, el taxista no va contestar res a la parrafada del sabotejador. No tenia cap tipus d’escapatòria a la mort, ja l’hi ho acabaven de deixar ben clar. Va intentar relaxar-se tant com la situació el deixés. Amb una gran sorpresa, va constatar que estava més tranquil del que mai ho havia estat. Al cap i a la fi, es va recordar pensant en la reflexió que l’havia acompanyat abans de recollir el seu botxí, ell era una persona feliç i realitzada. Sempre havia cregut que a la llibertat només s’hi arriba pel camí de la felicitat extrema. I en aquells moments s’adonava que ell era i portava molt temps sent extremament feliç. La situació límit en què s’havia vist involucrat gràcies a o (per culpa de) el seu passatger li havia fet obrir els ulls. ERA LLIURE. Lliure de qualsevol lligam amb qualsevol cosa que conegués. Fins i tot lliure d’afrontar amb la màxima serenitat i felicitat allò que el privaria precisament de seguir sent feliç: la mort.
Es va sentir molt i molt gran. Va mirar als ulls el seu company de viatge i li va dir, lacònicament:

-Cap de Creus.
Mai havia viscut la vida amb tanta intensitat com en l’estona que va ocupar conduint a tota velocitat fins a aquell estrany tros de terra, on gairebé es fonien els Pirineus i el mediterrani. Fins i tot va tenir literalment uns quants orgasmes només amb el pensament.
El moment de l’adéu va arribar. Just abans de trencar la valla de protecció que separava la carretera del precipici va dedicar un ampli somriure al boig ben plantat que l’havia fet experimentar d’aquella manera amb l’eufòria. L’eufòria per l’eufòria, pel simple fet d’existir. Li va donar un petó a la boca molt càlid com a senyal d’agraïment.

La caiguda els va produir, als dos per igual, un agradable formigueig a tot el cos.




(També ho he pubicat a: http://geperuth.blogspot.com/)