La Paraula

Dimecres passat vaig assistir a una xerrada de Fèlix Balanzó a la Facultat Ocupada i Autogestionada de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. No va ser gaire llarga, però he d'admetre que va ser tant densa com intensa.

Vam abordar el tema del poder de la paraula en bonic. De la vehemència d'un poema o de la transcendència que adquireix una discussió en vers, al més pur estil dels glossadors, llargament coneguts pel doctor Balanzó, o dels payadores xilens i argentins (jo personalment, estic més en contacte amb aquesta darrera tradició perquè mon pare és fan d'Atahualpa Yupanqui, cantautor argentí). Ell defensava la mort d'aquest concepte, de la contundència d'una cançó, de l'autoritat de la paraula rimada, de la metàfora. Proclamava la pèrdua de vigència del tòpic gallec del Rima é verdade. Jo li vaig dir que no. Que Barack Obama encara conquereix ideals amb la seva oratòria, que els campionats de hip hop els guanya aquell que es capaç de fer més rimes entre hermana i marrana i que és un fet incontestable que les consignes que rimen es criden durant més estona a les manifestacions.

Evidentment, ell es va mostrar en desacord amb mi. Som de generacions molt diferents. Però jo, jove idealista em permeto creure que la saviesa dels glossadors no ha mort, que dormita en l'inconscient coŀlectiu i que tots els humans encara poden respondre a les paraules boniques i deixar-se estovar o deixar-se enervar per un discurs ben teixit. Només calen unes quantes Paraules per a aconseguir-ho.

Servidor de vostés, des d'una humilitat de boqueta, vol despertar aquest do adormit, el poder de la Paraula en majúscules. Si això és una mena de grupuscle d'artistes destinat a fer-nos mutus onanismes, el meu art és tant simple i primari com el propi llenguatge, com el motor primordial de la civilització i el pensament. Jo no recreo la realitat en un suport visible, ni basteixo abstraccions a través de l'oïda, sinó que parlo d'una cosa encara més innata, més salvatge i al mateix temps, més humana. Ja em perdonareu, però tampoc sé fer res més.

Ens (la) veiem!